Síntesi paleoecològica del règim del foc i de les dinàmiques agroramaderes a l’Alt Pirineu català occidental durant l’holocè: Una revisió comparativa

Resum

L’estudi dels incendis del passat és essencial per comprendre la configuració dels paisatges actuals i valorar-ne el grau d’antropització. Aquest treball presenta una síntesi paleoecològica sobre la geohistòria ambiental de l’Alt Pirineu català occidental durant l’holocè, considerant les dinàmiques agroramaderes i el règim d’incendis forestals a partir de la comparació de seqüències palinològiques i de macrocarbons sedimentaris (>150 μm), indicadors d’incendis a escala de vall. En concret, s’han analitzat quatre localitats d’alta muntanya: Estanilles (2.200 m s. n. m.), Clots de Rialba (2.100 m s. n. m.), Bassa Nera (1.900 m s. n. m.) i Estany de la Coma de Burg (1.821 m s. n. m.). Per a cada registre es mostren les principals agrupacions palinològiques indicadores d’activitats agroramaderes, i a les dades de macrocarbons se’ls ha aplicat un tractament estadístic mitjançant el programa CharAnalysis per identificar-hi pics d’incendis. Els resultats mostren una disminució de la intensitat dels incendis amb l’altitud, probablement relacionada amb la composició forestal dels diferents estatges. El registre revela incendis des de l’inici de l’holocè, amb una marcada influència climàtica durant els episodis secs de 9,3 i 8,2 ka cal BP. A partir de 7,6 ka cal BP, l’impacte humà incrementa la recurrència d’incendis, i a partir de l’edat del bronze s’identifica un senyal clar de pràctiques agroramaderes, que s’intensifiquen a partir del baix imperi romà i la transició cap a l’alta edat mitjana. Finalment, durant els darrers mil anys es detecta l’abandó progressiu de les activitats tradicionals, del senyal de foc i una certa recuperació forestal.