L'evolució dels enfocaments metodològics en la geografia rural catalana, 1904-1984

Resum

Catalunya sembla haver jugat, fins a èpoques molt recents, un paper pioner en la introducció d’influències metodològiques estrangeres de caràcter innovador dins la geografia. Durant les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta, la tradició vidaliana es va anar consolidant a la geografia acadèmica catalana de diverses maneres. A finals dels anys seixanta, la vinculació amb l’escola anglosaxona es manifesta clarament, justament en uns anys en què la geografia espanyola encara es pot considerar majoritàriament marcada per la influència de l’escola francesa en la seva formació inicial. Aquest article pretén estudiar la introducció dels nous enfocaments a la geografia catalana d’aquest període a través de l’exemple de la geografia rural, un dels camps més conreats però també dels més tradicionals dins el conjunt de la geografia espanyola.

El material base d’aquesta comunicació se centra en l’estudi de les tesis doctorals que, de manera completa o parcial, tracten temes de geografia rural. La major part dels seus autors eren o esdevingueren professors universitaris, fet que va augmentar la seva influència gràcies a la seva vinculació amb la geografia acadèmica i institucionalitzada. La primera part del treball fa referència al període inicial (1940-1966), en què la geografia catalana apareix fortament influïda per la geografia francesa i amb un model clar de tesi doctoral: la tesi regional. La segona etapa (1967-1984) es caracteritza per una institucionalització progressiva de la geografia a les universitats catalanes, una major obertura a les diverses innovacions de les corrents geogràfiques d’altres països -en particular dels països anglosaxons-, i, en general, per una pluralitat d’enfocaments i metodologies.