La distribució espacial de la sedentarització dels beduïns a Israel

Resum

A Israel els beduïns són un grup minoritari (13%) en un Estat de minoria àrab. La seva definitiva sedentarització s'aconseguí a mitjan segle XX, amb l'establiment d'un nombre relativament alt de pobles i llogarrets. L'objectiu d'aquest article és examinar i definir la naturalesa d'aquests models d'assentament rural en dues àrees diferents: Galilea i el Nègueb. L'anàlisi es limita al període 1948-1983, moment en què els canvis en els processos i en els models de sedentarització beduïna es donaren sota unes noves condicions polítiques. Després de l'establiment de l'Estat jueu d'Israel, el 1948, la sedentarització beduïna a Galilea i al Nègueb es completa en només deu anys (1950-1960). Amb tot el model de sedentarització es desenvolupa més endavant -al llarg de les dues últimes dècades- i és molt probable que continuï fent-ho fins a finals de segle. En el període israelià el model de sedentarització beduïna ha evolucionat en dues direccions diferents. Per una banda, el beduïns mateixos han construït habitacles permanents, tot i que, sovint, són considerats com a «assentaments beduïns espontanis». Per altra banda, l'Estat ha planificat i creat assentaments. En aquests «assentaments beduïns planificats», l'Estat ha fet prevaler el seu model. És important assenyalar que la major part dels assentaments beduïns a Israel pertanyen a la primera categoria, en la qual la iniciativa del nou assentament partí de tota la tribu o grup. Aquest article -l'autor del qual pertany a la comunitat beduïna- es basa principalment en dades inèdites extretes del treball de camp. És, de fet, el primer intent d'assenyalar la importància del paper de l'Estat en la configuració dels models d'assentament. L'autor desitja contribuir, així, no només a l'estudi del nomadisme, sinó també al de la comunitat àrab a Israel.