Tres dècades de tanques a Ceuta i Melilla: crisificació, externalització i recruada del control migratori a les fronteres exteriors de la UE

Resum

L’article examina l’evolució dels règims fronterers de Ceuta i Melilla, des de l’accés d’Espanya a la UE, el 1986, fins a l’actualitat. Malgrat la manca de reconeixement de la sobirania espanyola de les ciutats —i, en conseqüència, de la legitimitat de les fronteres de la UE a l’Àfrica—, el Marroc s’ha convertit en un actor indispensable en l’esquema de governança migratòria fronterera desplegat a Ceuta i Melilla, i ha rendibilitzat aquest nou avantatge estratègic en el marc de les seves relacions bilaterals amb Espanya i la Unió Europea. La lògica d’externalització de les polítiques de control de fronteres ha obert el camí a una àmplia gamma de pràctiques de control migratori a les ciutats del nord d’Àfrica. Aquestes pràctiques han estat analitzades en profunditat des d’una perspectiva acadèmica, periodística i activista. La seva anàlisi ha il·lustrat, d’una banda, la lògica d’excepcionalitat que envolta el règim fronterer de la UE a les ciutats i, de l’altra, la manera com els migrants i els activistes han desafiat, han denunciat i han fet front a aquest règim, contribuint així a la seva reconfiguració constant. El text conclou analitzant les conseqüències de dos factors interrelacionats que han actuat com a vectors de canvi: d’una banda, la «crisi» diplomàtico-fronterera de maig de 2021 i, de l’altra, la posterior reobertura parcial dels passos fronterers de Ceuta i Melilla. el maig de 2022, després de dos anys de tancament que va començar amb l’esclat de la pandèmia de la covid-19. Tots dos factors han donat lloc a una nova reconfiguració de la gestió de la mobilitat transfronterera a la regió. Tal com mostren els fets letals que van tenir lloc a la tanca de Melilla el juny de 2022, aquests canvis han portat a consolidar la cooperació operativa hispanomarroquina i a realitzar un nou repunt de les pràctiques d’obstrucció migratòria a la frontera exterior de la UE.