Lucien Febvre: Un mestratge sense hereus?: reflexions entorn les vinculacions d'història i geografia

Resum

La ciència històrica ha mostrat, en general, un oblit envers la geografia. A més, la geografia ha estat considerada des de sempre com la «germana pobra» de les ciències socials. Així doncs, l’autor reclama una major aproximació i consideració mútua entre ambdues disciplines. Com a exemple d’un intent fallit en aquesta línia, es proposa la lectura d’un «clàssic» tant en els programes de metodologia històrica com en els de pensament geogràfic: Lucien Febvre (1878-1956).

En la seva joventut, Febvre estigué directament exposat a les ensenyances de l’escola possibilista francesa de Vidal de la Blache, i elaborà una síntesi particular dels principis vidalians (genre de vie, milieu), aplicant-los al seu propi camp d’especialització: la història. Des d’aquesta tribuna, continuaria advocant per l’assoliment d’una metodologia pròpia per a la geografia, fet que li suposà algunes crítiques per part dels seus «companys» geògrafs. No obstant això, l’any 1929 fundà amb Marc Bloch la revista Annales, tasca a la qual es dedicà des d’aleshores.

Probablement per aquest motiu, els estudiosos de la geografia humana han menyspreat o oblidat l’aportació de Febvre a la geografia, una contribució que pot ser analitzada en la seva obra La Terre et l’évolution humaine (1922) i en altres articles contemporanis. Així, aquest article postula una “lectura geogràfica” de Febvre i conclou que el seu intent reformador era viable, tot i que caldria adaptar-lo a les necessitats metodològiques actuals d’ambdues disciplines.