Orígens del pensament geopolític a Espanya. Una primera aproximació

Resum

La geografia ha estat sempre implicada en tasques informatives al servei del poder. A finals del segle XIX, la col·laboració es fa més estreta, o almenys més evident. En aquest context històric de desenvolupament del capital, la geografia compleix la funció de legitimar la practica colonial, i entra així a formar part de la complexa superestructura del fenomen imperialista. Paral·lelament, el desenvolupament dels nacionalismes compromet la geografia en la justificació de les «necessitats vitals», de l'Estat-nació. Sorgeix la geopolítica com a cos doctrinal específic.

Es pot parlar d'un «model alemany», elaborat per geògrafs i cabdills des de Ratzel fins al propi Hitler-, còmplices tots ells de dominacions imperials que calia defensar o de grans pàtries que es projectava construir. Aquesta forma de «pensar l'espai» concordant amb els interessos de projectes autoritaris, nacionalistes i expansionistes, té a Espanya seguidors entre polítics, militars, intel·lectuals en general i geògrafs en particular. D'aquests, i entre altres casos, destaquen Gonzalo de Reparaz, Emili Huguet del Villar i Leonardo Martín Echeverría. Algunes de llurs obres, publicades al primer terç del segle XX, tenen una evident relació de filiació amb les obres de Ratzel, que passen per ser l'embrió del futur nucli doctrinal de la geopolítica.