Qanāt(s) a Al-Andalus

Resum

Els dos estudis més recents sobre la tècnica del qanāt (l'obtenció d'aigua subterrània mitjançant canals de drenatge subterranis), i sobre la difusió generalitzada d’aquesta tècnica, coincideixen en una descripció extraordinàriament precisa de l’expansió del sistema a al-Andalus.

La disponibilitat d’un únic estudi monogràfic (el de J. Oliver Asín sobre Madrid, 1952) i una certa informació sobre «mines» d’aigua a Catalunya van obligar tant J. Humlum (1965) com H. Goblet (1979) a ser prudentment concisos. Tanmateix, malgrat l’evidència documental i arqueològica limitada, semblen convençuts que al-Andalus va ser una zona de difusió de la tècnica del qanāt. T.F. Glick (1970 i 1979), sense aportar nova informació significativa com a prova, s’atreveix a parlar de l’explotació hidràulica com a part específica i fonamental del teixit social a la història d’al-Andalus. Sembla, a més, que la tècnica va ser transmesa d’al-Andalus al hawz de Marràqueix cap al 501/1107, quan l’almoràvit ‘Amir ‘Ali b. Yüsuf va encarregar a l’enginyer andalusí ‘Abd Allāh b. Yunus el disseny de la xarxa hidràulica de la zona, segons un text d’Al-Idrisi. No obstant això, P. Pascon (1977) apunta que la tècnica ja era practicada molt abans a tot el Sàhara Occidental, i que és poc probable que ‘Abd Allāh la introduís, atès que ja era coneguda.

Una contribució original destacada és la inclusió de dos textos àrabs dels segles III/IX i V/XI, que aporten proves concloents que la tècnica del qanāt ja era coneguda a al-Andalus l’any 136/753-754, i que era utilitzada per clans (qawm) àrabs, i possiblement també pels berbers poc després. També revelen l'existència de tres termes tècnics per designar el mateix procés de captació d'aigua subterrània: qanāt, khattāra (en una lectura hipotètica d’un text) i majrā. De fet, s’ha demostrat que en la millor descripció conservada fins ara sobre la construcció d’un qanāt (el text d’Ibn Hayyān del segle V/XI) no es fa servir cap vocabulari específic per referir-se a la construcció dels canals subterranis, llevat, és clar, del mot túnel o galeria (surüb).

Aquests escrits semblen confirmar també la hipòtesi formulada per l’autor el 1980, segons la qual el topònim Qanit, documentat a Còrdova, prop de Ronda i a Mallorca, seria una forma derivada de qanāt, modificada per la imāla o palatalització excessiva del so vocàlic. L’evidència de l’existència de galeries de captació a Cañete la Real i a Canet (Mallorca), juntament amb la seva pràctica certesa a Cañete de las Torres, ha estat fonamental per contribuir a la recerca amb un cert grau de confiança. Cal assenyalar, però, que s’ha demostrat que els termes qanāt i khattāra també podien significar, respectivament, canal i pou a la part oriental d’al-Andalus; per tant, cal tenir en compte que els topònims derivats de qanāt o khattāra no indiquen necessàriament l’existència d’aigua subterrània.

Finalment, es fa referència a la qüestió de les «mines» d’aigua al sud de França i a Catalunya, i es recomana l’exploració dels «canets» situats entre Fréjus i el Maresme.