Agrarisme i ordenació del territori al segle XIX: del poblament racional a l’impuls de la població rural

Resum

El debat sobre els orígens i la naturalesa de la geografia aplicada i l’ordenació territorial sembla plantejar-se en termes anàlegs als del naixement de l’urbanisme modern. No només els intel·lectuals utòpics, sinó també els «funcionaris» han reflexionat sobre el medi rural i les possibilitats de la seva utilització amb finalitats econòmiques o sociopolítiques. La recerca de l’equilibri regional i, en general, la voluntat d’ordre espacial present en la discussió agronòmica des del segle XVIII poden considerar-se els orígens d’aquesta reflexió.
Les noves polítiques de reforma aplicades a l’agricultura espanyola al segle XIX marquen l’inici d’un procés de definició del medi rural com a prerequisit per al seu control. Aquest procés es duu a terme mitjançant la producció de documents estadístics, mèdics, legals i topogràfics, en els quals la comprensió d’estadístiques organitzades espacialment està estretament vinculada a les hipòtesis d’ordenació territorial. En l’agrarisme espanyol del segle XIX destaca especialment la preocupació per la distribució de la població rural. L’ideal de poblament racional de Jovellanos, que -com en la teoria de Rousseau- s’associava amb una crítica a la ciutat i amb l’equilibri regional, és substituït, a la segona meitat del segle XIX, per les idees de Fermín Caballero sobre l’estímul del poblament rural. El punt de vista de Caballero és molt més productivista, i consisteix en un intent d’imposar un ordre homogeni a tot el territori mitjançant unitats de producció aïllades, amb propietats contigües («coto redondo acasarado») i una dispersió total de la població rural. Aquest «model regional» formava part d’un projecte que aspirava a la valorització uniforme del medi rural a través d’una distribució homogènia de la població, les infraestructures i els elements de «servei».