Tendències demogràfiques recents a Catalunya i la seva repercusió territorial

Resum

La situació demogràfica a Catalunya ha capgirat bruscament a partir de l'any 1917, després de vint-i-cinc anys d'un creixement poblacional exuberant. La nupcialitat i la natalitat han caigut a prop de la meitat entre 1975 i 1982 i el saldo migratori, que fou de prop de 100. 000 immigrants nets en els moments àlgids dels anys seixanta, ha caigut fins a la xifra de -17. 000 l'any 1982. S'ha passat així d'un creixement anual mig del 2,25 %, entre 1950 i 1975, a un 0,15 % de creixement total l'any 1982; és a dir, que s'ha passat d'uns índexs de creixement més aviat propis del Tercer Món (duplicant la població cada vint-i-cinc anys) a un nivell assimilable al tan polèmic «creixement zero».

L'any 1982, l'increment total va ser de 10. 000 persones; això és dir que, a qualsevol moment, en virtut d'un lleuger augment del retorn d'immigrants o d'una epidèmia gripal semblant a les de 1971 o 1973, el creixement total pot fer-se negatiu. No cal veure-ho com una catàstrofe però sí cal prendre consciència que ens trobem davant una situació d'estancament demogràfic amb tendència cap a la regressió. La natalitat pot molt bé haver tocat fons i estabilitzar-se a nivells lleugerament superiors als actuals, però això no afectarà gaire al creixement natural degut al probable augment de la taxa de mortalitat en els anys a venir, sota els efectes del progressiu envelliment de la població.

Pel que fa a la distribució territorial de la població, s'observa, per una banda, el manteniment d'accentuades diferències de creixement, tant natural com migratori; per altra banda, en el quinquenni 1975-1981 sembla haver-se trencat la tendència a la diferenciació, i s'observa una evolució de tipus convergent: els valors més elevats tendeixen a disminuir i els més reduïts a créixer. En resulta una continuació del procés de concentració territorial, però a un ritme molt més lent del que hauria resultat de la continuació de les tendències anteriors.

Finalment, s'assenyala que la coincidència dels baixos índexs de creixement i mobilitat i del elevat nombre de joves crea les bases (i la necessitat) d'una política de població de caire territorial.